Bonjour mesdames

A veure doncs, per on començar, pel principi o pel final…? La veritat, no ho sé,  ho faré tal com surti i improvisant, que de vegades és la millor manera.

Per què he decidit fer-me un blogspot? Doncs gràcies a una amiga de classe. Avui n'hem estat parlant, i a result d’això la noia m’ha inspirat (per sort o desgràcia) a endinsar-me en el món dels blogs, que si us haig de ser sincera, fins fa ben poc trobava que aquestes coses eren una ximpleria, però bé, la gent canvia d’opinió, o no és així?

Estaria bé que em presentes una mica. És curiós perquè pots “analitzar” perfectament la personalitat d’una persona (ha sonat una mica redundant això...), sempre amb un marge d’error, és clar, però en canvi quan s'ha de parlar d’un mateix mai se sap per on començar... potser només em passa a mi, perquè sóc una persona extremadament indecisa (no amb tot però!), com ja podreu anar comprovant, però bé, a vegades tampoc cal buscar molt les paraules per descriure’s un mateix, els petits detalls (la forma de pensar, actuar, escriure, etc)  ja diuen molt d’una persona. Cadascú té les seves aficions. A mi doncs, m’agrada escriure, és la meva forma d’expressar el que no em sento capaç de dir en veu alta, és la meva veu interior; quan escric sóc com un riu de tinta que aborda les pàgines en blanc. La música, però,  és la forma de desconnexió total. Quan estàs atabalat, trist, eufòric, centenars d’adjectius podria dir, cada persona té la seva forma de desfogar-se; hi ha qui ho fa cantant, fumant, bevent... jo ho faig escrivint i escoltant música, és la meva forma d’aïllar-me de l’entorn, de sentir-se sol quan un més ho necessita, em transforma en un alter-ego.

Hi haurà qui pensarà que estic totalment boja, i segurament és així,  però la veritat, m’és totalment igual. Amb el temps he après que cadascú és com és, hi ha vegades, costa acceptar-se a un mateix, però quan entens que no ets l’únic que té defectes, sinó que tots els del teu voltant també, llavors, veus les coses d’una altra manera. No és necessari haver viscut molt per entendre-ho, simplement necessites entendre’t a tu mateix, ser sincer, i acceptar les coses tal com són. Això no és fàcil, hi ha a qui li costa molt, i moltes vegades no arriba a aconseguir-ho. Per això, el que estic intentant dir, és que s’ha de viure la vida, carpe diem, perquè el tempus fugit i si no et vols penedir de res, viu cada dia com si el següent fos l’últim. Només així gaudiràs del que tens, perquè tal com diuen “la vida són quatre dies" (i tres amb la recla – frase èpica den Pep Paré, que ens fa riure a la classe de literatura... no coments sisplau) no no, de veritat quan aprens a observar, escoltar, i a estimar, aprens a viure.

Baisers 

 ¿Derecha o izquierda? Tú decides.